Resultats electorals

 Totes les enquestes van fallar, unes perquè van creure en CIU i les altres per a espantar votants anti-independentistes i que votessin a partits no sobiranistes. Tot plegat va dur a la falsa creença de que Mas aconseguiria retallar com i quan volgués i segons ell a un referèndum per la independència.

El dia després del dia 26 varen ser molt diverses les respostes dels diferents partits en vista als resultats de les eleccions, però la que em va fer més gràcia semblar interessant va ser la del Partit Popular. En una roda de premsa sortia la horrorosa  agraciada Alícia Sànchez Camacho dient que el poble havia parlat a les urnes i la seva conclusió i segons ella, la que havíem d'extreure'n els catalans, era que Catalunya havia renunciat als partits sobiranistes i quedava clar que els catalans volem seguir sent espanyols.                                                   

                                                               Es nota que els polítics això de les mates no els hi va: 

En la gràfica diu sobiranistes 87, però no us enganyaré pas, on diu sobiranistes hauria de dir a favor del dret a decidir perquè després d'unes eleccions, llargs dies de campanya i en plena formació del govern català encara no tenim ni idea de si ICV-EUiA és a favor o no de la independència.

Una altra gran notícia és l'entrada de les CUP al Parlament, no els conec tan com m'agradaria però sembla com a mínim que venen amb ganes de canviar les coses. Esperem que no es quedi tot en desitjos i no acabin com els demés.

Alicia Sanchez Camacho en roda de premsa.
Advertencia: La imatge ha estat modificada encara que no ho sembli.

Fora de la UE

Aquests dies, degut a les eleccions d'avui, els diferents partits en contra de la independència de Catalunya han balbucejat sobre el nostre futur.
 Ens diuen que si es donés el suposat cas de que Catalunya esdevingués independent quedaríem fora de la UE... Cosa que es bastant discutible, començant perquè una nacionalitat no pot ser retirada per cap estat, un cop ets francès no pots deixar de ser-ho si el seu govern ho vol i a nosaltres això ens afectaria de igual forma amb la nostra nacionalitat espanyol. Això fa que siguem ciutadans europeus si o si. Per altra banda, una sortida de la UE no implica una retirada del euro, cada país pot decidir per ell mateix la moneda que utilitza així com també decideix si implanta aranzels en les seves fronteres. Si quedéssim fora de la unió europea, no quedaríem aïllats del món com insinuen la majoria.

Vinyeta a càrreg de Josep Lluis Tantinyà: Com ho veu el PP 

Tot i això, encara que ens quedéssim fora de la UE, que ens imposessin fronteres, que no tinguéssim l'euro, ens enfonsaríem? Em sorprèn que cap partit ho miri així, fa dos anys crec recordar que Anglaterra es plantejava si sortir de la UE, i no els mirava ningú com bojos. No seria una oportunitat per a canviar el nostre sistema? Per a tornar a començar? El fet d'entrar a la UE ens faria continuar exactament com estem ara però en un espai reduït: corrupció, capitalisme i crisi. Ja que tenim la oportunitat de tornar a començar com a país, valdria la pena plantejar-se quin model volem tenir i quin futur volem pels nostres fills.

No us diré a qui votar avui però penseu que si voteu PP/PSC/CIU RES canviarà. Aprofito per a dir que aquesta nit faré un seguiment de les votacions i comentaré els resultats al final del dia.

Violència vers l'estat

L'altre dia vaig veure en el des informatiu la noticia de que una manifestació havia estat violenta i on els antidisturbis es 'van veure obligats' a carregar contra els manifestants. Això em va fer reflexionar una mica:
Els nostres bes-avis i avis, els ja grandets, van viure varies revolucions. Van viure en una època on un acte de protesta obrer consistia en cremar una fàbrica, no pas una manifestació pacífica. Van aconseguir els seus drets a base de lluita i quan era necessari violència contra l'estat o les grans oligarquies.

 En l'actualitat quan apareix un caixer automàtic cremat o el llançament d'algun còctel molotov, es converteix en notícia de primera plana. Quan els miners asturians llançaven coets (petards) a la policia molta gent es va escandalitzar. En un sistema on la policia agredeix als ciutadans de forma anònima i amb total impunitat, no es just poder-se defensar de la mateixa forma si aquest mateix no permet un canvi en aquests aspectes, o el fa tremendament dificultós?

 Als meus ulls la violència a l'estat no és dolenta sempre i quan sigui justificada. I actualment ho està. No em refereixo a morts ni agressions a les forces de l'estat, però si que estaria bé que per exemple els manifestants anessin protegits a les manifestacions o com a mínim tinguessin dret a defensar-se d'un antidisturbis descontrolat sense que hi hagi d'haver una càmera, perquè  si un antidisturbi t'agredeix sense justificació i no tens imatges de l'agressió, tingues per segur que aquest mateix antidisturbi i 10 testimonis més mentiran davant d'un jutge.


Quan es passen de la ratlla cal donar-los un toc d'atenció, i un parell de coets que ni exploten, contra un senyor antidisturbis que va armat, duu escuts i arnès antibales ni unes quantes rodes cremades enmig d'una carretera fan mal a ningú. El fet de reaccionar de forma violenta el considero defensa pròpia, defensa pròpia del ciutadà contra l'estat que l'ataca dia a dia. Així que si veieu una noticia sobre 'violents anti-sistema' a primera plana, pregunteu-vos abans si el que fan està realment justificat o no i si és una acció violenta o una reacció lògica.

Referèndum per la independència

Tot va començar el 13 de setembre a Arenys de Munt, es feia el primer referèndum no vinculant per la independència on la pregunta, al igual que que la que tenen prevista fer els escocesos en 2014, és clara i només té dues possibles solucions, el si o el no:  està d'acord amb que la nació catalana esdevingui en un Estat de dret, independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea? Van votar un 49% dels residents majors de 16 anys i la resposta va ser una clara victòria amb el 96,2% dels vots a favor i tan sols un 2,3% de vots en contra, el 1,1% restant van ser vots en blanc.
 A l'any següent més de 350 municipis els van imitar. Tot i no ser un referèndum vinculant va donar lloc a una pregunta: Perquè no en fem un "de debò"? 

Des de 1905 fins a dia d'avui s'han dut a terme 27 referèndums vinculants al món i cap d'ells ha sigut català, no perquè no ho haguem desitjat sinó perquè mai hem tingut el dret a fer-ho. Som un país que actualment estem dins d'Espanya, un país que forma part de la Unió Europea i on suposadament tenim ple dret a decidir democràticament el nostre futur. La realitat però, és ben diferent. Tenim un constitució feta durant la transició que es basa en la unitat dels seus territoris i que segons sembla només es pot modificar si la nostra amiga UE ens ho mana, no quan el poble ho vol...

En aquestes eleccions el dret a decidir està inclòs en molts dels programes electorals de Catalunya tot i que des de el govern central ja s'ha dit que això seria il·legal, fixeu-vos si en són de cívics que diuen que vivim en plena democràcia, quan en realitat se'ns veta un dret democràtic. Espero sincerament que si guanya algun d'aquests partits que prometen el dret a decidir, tinguin collons  es vegin amb cor de plantar cara al govern espanyol i el duguin a terme de debò. 

Eleccions al Parlament

En aquest post a diferència dels altres em disposo a fer un anàlisi crític sobre les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya. El 25 d'aquest mes no es celebren unes eleccions qualsevol, després de la passada manifestació del dia 11 de setembre a Barcelona on ens vam agrupar més d'un milió i mig de persones i que duia com eslògan: "Catalunya nou estat de Europa" la política catalana va reaccionar al desig del poble i el actual president de la Generalitat va decidir convocar eleccions anticipades amb la intenció d'aconseguir una majoria absoluta per suposadament tenir un major control al Parlament i alhora justificar la possible realització d'un referèndum per la independència. Aquests són els fets fins a dia de avui, ara bé, anem a analitzar un a un els partits amb possibilitats d'entrar al Parlament de Catalunya que es presenten:

CIU(Convergència i unió): Aquí estan els autors del actual terrabastall sobiranista a Catalunya, els suposats il·luminats que ens han de dur a la independència.. en fi, aquest partit fa pudor a 3km de distància. Porten gairebé un any de legislatura aplicant polítiques de retallades austeres desmesurades en educació i sanitat, coses que van dir en el seu anterior programa electoral que no farien amés de no aconseguir un pacte fiscal que suposadament ens havien de concedir segur ( en Rajoy encara es deu estar rient d'ell). La qüestió és, per que volen convocar eleccions de nou si ja tenien gran part del Parlament i podien pactar amb altres partits independentistes? És una qüestió que val la pena preguntar-se, voldrien potser una majoria absoluta per aplicar encara més polítiques antisocials sense control, com té actualment el PP al Congrés de diputats? Ho veurem després del 25N...

ERC (Esquerra Republicana de Catalunya): Els d'aquest partit sembla que en aquestes eleccions quedaran com 2a o3a força política. Es deuen pensar que ens hem oblidat dels anys del tripartit on no van fer RES per una futura independència, és més, duran el seu mandat ens van fer la broma d'Estatut que tenim avui dia, no van saber defensar la voluntat de mantenir el que ja teniem de cara a Madrid. Ara però tot són bones paraules per la independència de Catalunya i contra les retallades, espero sincerament que la gent que vol votar a un partit sobiranista i no vulgui votar CIU, tampoc ho faci a ERC perquè són CIU però en comptes d'estar a la dreta estan al centre amb un peu a l'esquerra i mirant de tan en tan la dreta...

PSC (Partit Socialista de Catalunya): Estan molt perduts. Han tornat a introduir la paraula federalisme entre els seus votants, tot i que el PSOE ja li ha dit que d'això res. Es preveu una caiguda en el seu nombre d'escons considerable i es que s'ho estan guanyant, no tenen una posició clara sobre el debat sobiranista, han dit federalisme per aviam si capten el vot dels que veuen la independència massa arriscada i això és menjar-se les sobres. Un PSC com el d'avui dia, lligat de mans pel PSOE no té un futur gaire gloriós en aquest país. Tot això sumat als anys de mandat amb el tripartit i el nostre amic Montilla ha fet que aquest partit no es pugui prendre seriosament, com a mínim, a dia d'avui.

PPC (Partit Popular de Catalunya) i Ciutadans: S'han posicionat completament en contra de la independència i els posu junts perquè per no ser que el primer és de dretes  i el segon es defineix d'esquerra serien clavats per aquestes eleccions. Tot el que proposen és el conformisme de l'actual model d'estat autonomic i la renuncia a tot allò que soni com independentista. No parlen de politiques socials, ni econòmiques... El PP vol una Catalunya com l'actual i sotmesa Valencia i Ciutadans volen ser una bonica muleta del PP a Catalunya. Pregu a deu perquè un dia o altre aquestes formacions desapareguin.

ICV-EUiA (Iniciativa per Catalunya verds- Esquerra Unida i Alternativa): A part de queixar-se dels de CIU i el PP, aquests senyors han fet ben poc. També s'apunten al debat sobiranista dient que estarien d'acord amb un futur referèndum per la independencia però no es posicionen al respecte d'aquest.

Seguiré escrivint sobre aquest futur 25N perquè és un tema que donarà molt de que parlar. Una recomanació: llegiu el programa electoral del vostre partit. Més d'un s'emportarà alguna sorpresa..

Tiempo virtuoso

Te has pasado media vida delante de una pantalla. Ahora mismo lo haces y ni siquiera te lo planteas. Vivimos en un submundo rodeado de aparatos electrónicos que se anuncian recíprocamente. Nos sentamos frente a ellos para evadir una realidad que no puede herirnos pues hace tiempo que salimos de ella.

Ganamos todos

En un sistema en el que perdemos todos, ¿quien gana? Es fácil señalar grandes oligarquias sin pensar en el ciudadano medio y bajo porque claro, los ciudadanos de clase trabajadora somos honrados, bondadosos, capaces y generosos. Huimos de una realidad edulcorada por el estado del bienestar, ese mismo que se ha disipado ya pero del que aun podemos oler su putrefacción.